Quan una persona comença en el món de les inversions i es disposa a construir la seva cartera, sovint es troba amb l’etern debat entre quin estil de gestió triar: la gestió activa o la gestió passiva. Dos estils ben diferents amb avantatges i inconvenients per a l’inversor.
Abans d’entrar en com pot afectar la cartera d’un inversor cadascun dels estils de gestió i quin pot beneficiar-lo més en funció de l’entorn i els seus objectius, és important tenir clar en què consisteixen tant l’estil de gestió passiva com l’estil de gestió activa.
En què consisteixen?
La gestió activa se centra a obtenir rendibilitats superiors a les del seu índex de referència. Per a això, els gestors de fons que duen a terme aquest tipus de gestió, seleccionen els actius que compondran la cartera del fons, mitjançant la utilització d’anàlisis i estudis, seleccionant aquells valors que creuen es comportaran millor en el futur.
La gestió passiva cerca replicar el comportament d’un determinat índex. Per aconseguir aquesta comesa, els gestors d’aquest tipus de fons compren totes les companyies que componen l’índex al qual volen indexar-se, i repliquen els pesos que tenen aquestes companyies a l’índex. Aquest estil de gestió es fonamenta en la idea que a llarg termini cap gestor actiu ha estat capaç de generar retorns superiors als del mercat de forma consistent, per la qual cosa la millor alternativa és simplement seguir la seva evolució, indexant-se per mitjà d’instruments de gestió passiva.
Així doncs, un cop coneixem ambdós estils de gestió i en què consisteixen, com pot un inversor escollir l’estil de gestió per a la seva cartera que millor s’ajusti a les seves necessitats i objectius?
- Enfocament de costos. En cas que l’inversor prioritzi els costos de la cartera, la gestió passiva és l’estil que millor li pot encaixar, atès que aquesta estratègia fa que les comissions que suportem per invertir en un fons es vegin molt més reduïdes. Això és degut a que no és necessari costejar la infraestructura necessària per gestionar un fons de manera activa, ja sigui pels recursos destinats a l’anàlisi del mercat i de companyies, o bé per les comissions que es paguen als gestors per tractar de generar unes rendibilitats més elevades que el seu índex de referència.
- Enfocament en el moment de seleccionar els productes d’inversió. Una manera més senzilla de seleccionar vehicles d’inversió per a la cartera i d’estalviar temps en el procés, és la gestió passiva. Amb ella l’inversor simplement tria la classe d’actiu i exposició geogràfica i sectorial que vol tenir a la cartera i ja pot invertir sense haver-se d’aturar a mirar el vehicle concret. No obstant això, en moments de mercat de més volatilitat i incertesa l’inversor pot veure’s perjudicat pel fet que no hi hagi darrere un equip gestor prenent les decisions activament. D’altra banda, mitjançant la gestió activa, estem incorrent en uns costos més alts i requereix més temps i estudi seleccionar els fons, però aquest cost extra pot fer que el nostre fons ens aporti unes rendibilitats superiors i es comporti millor en determinats moments de mercat.
- Enfocament del risc que s’assumeix. El risc de la gestió passiva és equivocar-se en l’elecció dels actius a invertir o utilitzar-la en un entorn de mercat que no sigui direccional i hi hagi alts i baixos. El risc de la gestió activa és que el gestor no sigui capaç de batre el mercat, la qual cosa ens estaria fent incórrer en un cost d’oportunitat.
Conclusió:
Podríem concloure que, per ser un bon inversor, és recomanable diversificar a la cartera i utilitzar tots dos estils amb un criteri que permeti que cadascú aporti uns beneficis, compensin entre si els seus desavantatges i permeti més flexibilitat en el moment de construir la cartera.
